Feed on
Posts
Comments

Es pot fer un poema i trinxar-lo després, fer-ne un trencadís i adherir-lo de forma inconnexa a la base d’un tòtem? Així va quedar desintegrat un bon dia aquest poema, amb la sorna que hi posa la vida, al peu del túmul que vam alçar per al Ferran, un sanglot per a quan les paraules són només per a plorar, un claper de rocs que callen al fons d’un riu.

El tòtem va ser obra de l’artista Jordi Trapero

Tòtem de Jordi Trapero

    En el fons d’una ampolla           

El brogit de l’arribada, amb les maletes

igual que coves reblerts de verema,

el tràfec de les mans tacades de most,

que no paren de moure’s entre pellofes

i raspes, han fet que el nostre ball s’amarés

de temps, del sucre que hem necessitat per

fruitar els espadats abruptes de la nostra illa.

Com es premien els cossos, l’un contra

l’altre, en una orgia de tanins mordent que

pessigava la pell com si fossin ganivets!

I ara que te n’has anat, m’he hagut de tornar

celler, plorar per dins en els replecs del roure,

filtrar de mica en mica el dolor en suspensió.

Només en aquest silenci, només en aquest repòs,

retrobo l’aroma, el buquet i el color de la

nostra verema, només aquí, atrapada

en el fons d’una ampolla.


En mirar cap enrere, el crític veu l’ombra d’un eunuc. Qui seria crític si      pogués ser escriptor? George Steiner

Quaderns de cal·ligrafia

 

Quin és el pretext d’aquesta poesia que escric?

Potser és la fascinació pels quaderns de cal·ligrafia

als quals s’ha subscrit des de fa molt de temps

la meva mà d’aprenent.

Potser és el traç silenciós que m’obre

l’experiència agredolça d’escoltar la pròpia

veu gravada.

 

La flexió amanerada de cada lletra,

la recreació exagerada dels contorns,

l’elegància cada cop més aconseguida,

la llegibilitat fàcil d’un pentagrama tan privat

em porten a una autèntica borratxera del jo,

a un peritatge quasi podria dir forense de la

la línia de flotació personal, just sota la pell prima

de la brea.

 

De vegades sento a l’estòmac el mareig

dels catúfols rodant descaradament a la sínia,

amb les seva boques amples, amb les seves

pues de fusta furgant una i altra vegada

damunt el paper blanc,

amb les seves mans barroeres de grafòleg

revisant i posant nota a cadascun dels exercicis.

 

Però aquí és on hi ha l’afalac de confit:

entre el paper i la ploma, en l’ofici directe,

desproveït de mecanismes i artificis, de l’escriba

que treballa per compte propi,

el cervell i nosaltres, amb la mà serena i ferma

del qui sap que manipula artilleria pesada.

 

 

 

      Els llops esteparis

 

Quan el vent glaçat travessa la tundra

a on ha viatjat la teva còrpora buida,

cobert només de joncs i líquens,

llavors, de nit, arriben els llops esteparis,

amb els seus ulls clars de jutges que t’espien

l’ànima, amb els seus ullals esmolats

que estripen els nínxols on t’agrada amagar-te,

estirat en aquella posició fetal

en què et trobes tan còmode,

lluny de les places i dels circs.

Sota, allí on no donaries ni un cèntim,

es troba l’espessor negra i putrefacta de la turba,

sedimentada pacientment al llarg de les hores

que has viscut. Aquí és on cal fer el drenatge,

aquí és on trobaràs el caliu que t’estalviarà

el linxament de la teva fortalesa.

 

Assaborint cada part

 

 

 

Hi ha un motor que bombeja les hores

perquè rodolin costa avall i es tornin

lleugeres com aletes de peix,

volàtils com lletres escrites.

L’impuls és net,

els engranatges són perfectes,

la cadència, massa familiar.

 

El rigor de la sospita ens fa veure

com damunt la inexorable trencadissa

de l’herba han quedat, escalfant-se al sol,

els quarts, els mitjos quarts, els minuts

els segons, les dècimes de temps

que s’escapen de la rodeta presumptuosa.

 

Fes tu, amor meu, com les agulles que sempre avancen;

atura’t si de cas només un moment per sentir

la brisa que renova regularment l’aire dels números.

Perquè per no semblar que estàs atrapada

dins aquesta petita capsa de filigrana,

 

 

caldrà que et deixis bressolar també pel

balanceig irrenunciable d’aurores i crepuscles.

Que la suma d’aquestes vermellors

es confongui amb el rubor que et provoca tot

allò que estimes.

    Desmunt de carretera

 

Em sento avui com un desmunt d’aquests de carretera,

un tall net que deixa a la vista tota l’estratigrafia, un terrabuit

que fa desaparèixer la rasant amb què tridimensiono la meva

vida. Al capdamunt de la secció tranversal hi ha una fina capa

de terra vegetal, perquè puguin arrelar i brotar les ginestes

amb què m’agrada rebre la gent. Després ve ja una espessa

capa de roca. Aquí hi has d’entrar amb barrina per poder

travessar i arribar al lloc on guardo les margues llimoses,

els nivells d’argila i la col·lecció de guixos. He corregut a

comprar una malla de triple torsió, però no puc frenar la

descomposició dels gresos i de les lutites, ni de les petites

concrecions calcàries, ni de les margues vermelles.

Ara sóc un rastre de glacera carretera avall a l’espera que,

en el repòs de l’obrador, pugui cimentar de nou aquests

dipòsits de mi mateix que m’ha dut la pluja.

 

Del poemari “Anhels de caolí”

Argila

Argila

 

Vas estendre la mirada a l’era dels meus

desitjos igual que terrossos crus de cantera.

Però que bé s’afina la terra amb la cadència

de la mola, amb la filigrana del garbell!

Vaig posar a estovar tot el teu desdeny a

l’aigua tèrbola de la bassa, a sol i serena.

Només així, en la disgregació més absoluta,

en el relaxament més vertical, vas deixar

anar les últimes resistències com calcàries

inútils, en un diàleg cara a cara, sense aigua,

entre tu i jo, per a crear de nou una idea.

Calcografia 1/…

     Calcografia 1/…

 

Vull que sàpigues que qualsevol ratlla queda

marcada a la planxa de coure on treballa el teu burí.

No sé si seré capaç d’esborrar el bisellat net i precís

dels llavis mossegant-me com si fossin esmalt,

dels pits impregnant l’aire com paper de calc,

del teu cos que es desploma damunt meu

amb la bondat del feltre, amb la subtilesa de la

làmina que s’estampa i del tiratge que s’enceta.

Ara només cal esperar que l’edició sigui llarga.

Violoncel

Dedicat a la meva filla Júlia

 

Violoncel

 

Cada dia li afluixo el faristol perquè pugui

ajustar-se’l a la seva mida. Els seus germans

li deixen massa alt i massa collat per a les seves forces.

Al damunt hi estén les partitures del mètode Suzuki

Volum 1. El que més li agrada, però, és estirar la pica

de la part inferior de l’ instrument i explicar-me l’important

que és regular bé aquest suport i encaixar-lo en un dels

forats del cinturó desplegat sota la cadira. M’assec al

sofà, disposat a dedicar ni que sigui deu minuts a

escoltar els assajos de la meva filla. Darrera la mirada

absorta amb què llegeix les notes de l’Andantino, hi ha

la complaença de tot aquest temps que només és per a ella,

la seguretat de saber que hi ha unes llampades que bateguen

i un horitzó que tot just s’insinua.

Caolí

 

                             Caolí

 

Noto que el meu temps es va sedimentant en capes

horitzontals i silencioses, una sobre l’altra, un temps

provinent de l’erosió de mi mateix, lenta, com la del granit.

I en aquesta conca sedimentària en què m’he convertit,

se sumen els ocres, els verds, els marrons, el vermellós i

algunes gammes de groc. A sota de tot, sempre, queda

el caolí i els seus microcristalls. El caolí és blanc i pur i

representa la descomposició més sincera, l’últim reducte,

la darrera duresa del pinyol abans d’arribar a la llavor.

Quan el terrisser va a la cantera, trenca totes aquestes

capes però no arriba mai al caolí. Al caolí només s’hi

arriba des del poema.

Sense filtre

Camino per un desert de vida repetida

que em crema els peus, de grans de sorra

iguals en un duna que m’ha pres el terreny

fèrtil de vora el riu. S’esquartera el fang

ressec a les basses de modelar, s’esbrava

la mica d’humitat on remullem els dits. És

un assedegament nou, una set urgent de

boniquesa que en va cerco a les formes

capricioses i inconstants del vent, un oasi

de bellesa per entretenir la mirada, mentre

la llum despietada abrasa el miratge.

Older Posts »

css.php